Entrevista a Estela Muñoz

Ha estudiat en les nostres aules. Ha impartit classe en elles. Ha format part de la nostra companyia profesional... Hui parlem amb una artista tot-terreny molt estimada en la família ESAC: Estela Muñoz.

Començarem per alló més difícil... Qui és Estela Muñoz?

Esta la sé... no és difícil. Sóc una tia guai, bona gent. Això crec. Almenys treball en això. M'importa molt el que sóc com a persona, per damunt de tot. A més sóc actriu. Potser açò és més allò que preguntaves. Ummm... retire allò que he dit al principi… Què difícil parlar d'una mateixa! Sí, ho deixe ací.

Des de fa anys veiem que la teua trajectòria està molt vinculada al Teatre Flumen. Quina funció exercixes allí?

Així és. En els últims anys he estat treballant en el Teatre Flumen. No tots de forma exclusiva, els primers anys ho compaginava donant classes en l'ESAC i amb projectes teatrals amb altres companyies. Cert és que va haver-hi un moment en què no podia amb tot. Els matinals en el teatre van fer que haguera de deixar les classes i em concentrara més en el que feia allí. Principalment la meua funció en Flumen és la d'actriu. Però he fet alguna ajudantia de direcció també i durant un temps Jose Saiz va formar un equip i ens encarregàvem d'escriure els infantils, les músiques, les lletres, etc... Però en estos moments la meua funció allí és la d'actriu.

Diversificació, multi-tasking, dona-orquestra... És el futur de la nostra professió?

Però açò ha sigut sempre així, no? Quan jo vaig començar a treballar en el teatre (encara no havia estudiat la carrera) ho vaig fer en una sala molt xicoteta que hi havia pel barri de Russafa que es deia “Teatro de bolsillo” (sempre em va agradar aquell nom). Era una sala de teatre infantil. Jo no estava especialment interessada en eixe gènere. Qui m'anava a dir que després ho treballaria tant… Però em vaig ficar allí. De la mateixa manera tallava les entrades en la porta i feia de tècnic de so durant la funció (què mal ho passava amb això), que era l'actriu protagonista, que cantava junt amb un guitarrista en una gala presentant les cançons de l'espectacle que s’anava a estrenar... dona-orquestra! 

Així que després d’este 2020 “pandèmic” que hem viscut i este 2021 acabat d'estrenar, crec que el futur serà més multi-tasking que mai. El que siga, mentres tinguem futur.

El nostre company Adrián Romero va pronunciar un discurs molt necessari a l'arreplegar el seu Premi Crisálide... Tu també penses que el teatre infantil és, moltes vegades, considerat erròniament un gènere “més fàcil” o “menys important” que un Shakespeare?

Totalment d'acord. Quan Adrián em va comptar el que volia dir si li donaven el premi em va paréixer meravellós. Ho compartisc absolutament. Com he dit en la pregunta anterior, vaig començar a treballar fent infantils. I al llarg de la meua carrera he acabat fent molts. És un gènere, a més, que va moltes vegades acompanyat de música… així que actues, cantes i balles. I fas diversos personatges, clar. No en tots, però en tots el que he fet jo, sí. No em sembla fàcil. Crear una història que atrape als xiquets (un públic molt exigent) i que també distraga i agrade als pares i si pot ser que tinga un fons on el xiquet aprenga i, ja de pas, que siga divertit, etc... no és fàcil. No dic que siga més o menys fàcil que fer un Shakespeare. No dic que m'agrade més que fer un Shakespeare (per seguir amb l'exemple de la teua pregunta) però no és fàcil. No hauria de desprestigiar-se, ni llevar-se-li importància. Hi ha infantils espectaculars, pel text, el treball dels actors, la música, el vestuari, l'escenografía... Adrián, que a més de company és amic de l'ànima, va tindre molta sort que la seua nominació fora per al premi Crisálide. Si haguera estat nominat en la categoria de millor actor, mai s'hauria portat el premi per eixos treballs en el Teatre infantil. Ni tan sols hauria arribat a estar nominat. Açò ho hem parlat i ell opina exactament igual. És una llàstima, però és així. Vaig aplaudir molt el seu discurs. Bravo, Adri!

D'un lloc a un altre, doblets, tripletes, combinant espectáculos... quin és el teu secret per a poder amb tot?

Puc combinar-ho tot bàsicament perquè tot el treball que tinc ara mateix és amb la mateixa companyia, d'una altra forma seria impossible! Dos adults, uns set infantils musicals, un parell de zarzuelas... Ja s'encarreguen ells de que no se'm solapen els bolos. Eixe és el secret, supose. En la part anímica no hi ha cap secret: els actors som tot-terrenys i podem amb tot. 

Quins records conserves del teu pas per l'Escola de l'Actor? En què ha canviat la teua visió de la professió d'actriu al llarg d'estos anys?

Uffff, moltíssims records i molt bons tots. Com a estudiant imagina’t... Per a mi va suposar trobar el meu lloc. M'havia passat l'adolescència anant sola al teatre i de sobte tenia amics amb la mateixa passió que jo, amb els que compartir el pati de butaques, amb els que indagar en classe sobre nosaltres mateixos, els nostres cossos, la nostra veu, els textos... Crec que vaig aprofitar molt la meua època d’estudiant. Si tornara arrere ho faria més encara. Espremeria més els professors. Anava molt a veure'ls al teatre, em pareixia meravellós que estigueren en actiu. I després tinc molts records de l'altre costat també, com a professora. Estava estudiant encara quan vaig donar el meu primer curs de teatre. Era estiu i ho vam donar juntes Vanessa Cano i jo. Crec que no ens atrevíem encara a donar-ho soles així que unirem forces i coneixements. A partir d'allò vaig començar amb els tallers de teatre juvenil els caps de setmana durant diversos anys. I més avant vaig passar a formar part del professorat de la carrera donant les classes de veu. Una altra etapa que recorde amb especial afecte. Espere que els meus alumnes aprengueren molt. Jo ho vaig fer. 

Respecte a la segona part de la teua pregunta, no crec que haja canviat molt la meua visió d'actriu. Per dir qualsevol cosa, que ja m'he embolicat molt en l'anterior, diré que sóc més realista. 

Estela damunt i davall d'un escenari... Quins projectes tens en actiu a hores d’ara?

En l'escenari l'últim que he estat fent és una comèdia que s'anomena “Tres”; molt divertida i actual. I el meravellós clàssic de Pedro Muñoz Seca “La venganza de don Mendo”; que és una obra divertidísima que espere que tinga la gira que mereix. Ara d'ací a uns dies tinc una gravació per a la ràdio d'una obra de Miguel Segui, que vam fer fa uns anys. I el que isca… Què em vols proposar?

Què li demanes al futur?

No sóc molt de demanar, però un poquet de normalitat no vindria malament. Hi ha molts sectors passant-ho malament ara mateix, el nostre inclòs. D'altra banda em sent afortunada amb el que tinc. Aprofitaré tot el que vinga com tracte de fer sempre. Vinga, i demane riure molt i no deixar de jugar. 



VAL
CAST VAL